Història de la maçoneria femenina a Espanya
Durant el segle XVIIalgunes Lògies de constructors operatius van començar a admetre membres que no eren de l’ofici, i els van anomenar maçons acceptats, aquestes lògies es van convertir en espais de coneixement i fraternitat, fins que, el 1717, quatre lògies londinenques formaren la Gran Lògia de Londres i el 1723 adoptaren una Constitució pròpia: “Les Constitucions d’Anderson”.
La Maçoneria també es va estendre cap a França, tot i que a banda i banda del Canal de la Mànega van sorgir aviat certes diferències. Són els anys de la independència dels Estats Units amb una Anglaterra més tradicional i conservadora i una França que viu de ple la il·lustració i amb una certa enemistat amb Anglaterra.
La maçoneria a França es qüestiona aviat la incongruència de defensar els principis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat sense acceptar les dones en les seves pròpies lògies. Més encara, tenint en compte que, en aquells temps, algunes dones molt cultes ocupaven posicions socialment respectables com és el cas de les anomenades salonnières i en els seus salons es reunien els personatges més destacats del moment, com Ana Caterina de Ligniville.
A final del segle XVIII, El Gran Orient de França va donar pas de forma definitiva a les Lògies d’adopció o Maçoneria de Dames. Situant-nos en la perspectiva d’aquells anys, podrem comprendre que es tractava d’un gran avenç. De tota manera, l’evolució d’aquestes Lògies no va ser continuada, perquè amb la Revolució Francesa, com va passar també en les Lògies masculines, els maçons van ser en molts casos perseguits.
A Espanya, tot i que amb alguns anys de retard, la dona també es va incorporar a aquestes Lògies d’adopció. En aquest sentit, hem de considerar dos períodes més o menys específics, un a finals del segle XIX i l’altre durant la Segona República, com també passa amb la maçoneria masculina. Després, el parèntesis del franquisme, com és ben sabut, representa una nova aturada, amb la persecució per part de la dictadura, dels que havien pertangut a la maçoneria.
Les primeres dones maçones espanyoles de finals del segle XIX, segons consta en arxius i publicacions, eren majoritàriament dones cultes però dedicades a la família, encara que algunes, tot i que poques, van ser escriptores o artistes. Malgrat tot, en les anys de la II República i la Guerra Civil espanyola les dones maçones havien canviat ja de perfil, com ho havia fet també la societat. Algunes ja son mestres, periodistes, llevadores o advocades.
Volem destacar la figura d’algunes maçones que van marcar la seva època com Clotilde Cerdà, iniciada en Maçoneria l’any 1881. Com consta en arxius, va ser una concertista d’arpa d’èxit mundial també coneguda com a Esmeralda Cervantes i filla de l‘urbanista Ildefons Cerdà. Clotilde Cerdà va crear a Barcelona una institució educativa femenina, anomenada Acadèmia per a la Il·lustració de la dona, on s’impartien ensenyaments de Ciències, Arts i Oficis, lloc on va donar tota la seva fortuna.
Pels mateixos ideals de progrés per a la humanitat van treballar també Rosario de Acuña, periodista i escriptora, iniciada en la Lògia d’adopció Constante Alona d’Alacant i la sevillana Ángeles López de Ayala, escriptora, poetessa, activista republicana, fundadora de publicacions periòdiques i feminista convençuda. Ella va fundar, amb Amalia Domingo, el col·lectiu espiritista de Barcelona; i amb l’anarquista Teresa Claramunt, les dues maçones com ella, la Societat Autònoma de Barcelona, una important associació feminista d’aquell moment.
Després, la Dictadura de Primo de Rivera de 1923 a 1925 va prohibir la Maçoneria, tant masculina com femenina, tot i que després després foren recuperades. Totes les maçones espanyoles d’aquest segon període, malgrat que no tenien cap activitat pública, van treballar regularment, en les seves lògies, com Carmen de Burgos “Colombine”, la primera periodista professional d’Espanya; o la jurista madrilenya Clara Campoamor, a qui pel seu coratge i decisió, li devem el vot femení a partir de la II República. Campoamor va ser iniciada a Madrid en la Lògia d’adopció Reivindicació.
Mentrestant, la maçoneria femenina a França seguia amb pas ferm. El 1936 va tenir lloc un Congrés de les Lògies d’Adopció dependents de la Gran Lògia de França en el qual es va designar una presidenta per dirigir els treballs d’aquestes lògies i ja al finalitzar la II Guerra Mundial el 1945, les lògies començaren a treballar de forma totalment autònoma, amb el nom d’Unió Maçònica Femenina de França, que al 1952 van canviar pel de Gran Lògia Femenina de França.
Els esforços de la Gran Lògia Femenina de França a Espanya, després del parèntesi del franquisme, units als que van realitzar les dones pioneres espanyoles d’aquells anys pel progrés de la maçoneria femenina en el nostre país, van donar els seus fruits el 1984 amb la creació de la Lògia Luz Primera a Barcelona.. És ara quan és imprescindible mencionar Libertad Morte, espanyola de naixement, però francesa d’adopció, pel seu paper especial en tot aquest desenvolupament.
Libertad Morte, filla d’un maçó, republicana i exiliada, es va iniciar a França als 22 anys. Fou membre de la Resistència durant la II Guerra Mundial i fou Gran Mestra de la Gran Lògia Femenina de França en dues ocasions, fundadora de diverses Lògies i una de les promotores de les primeres Lògies a Espanya, tot i que no va poder veure la creació de la Gran Lògia Femenina d’Espanya l’any 2005, ja que va morir el 1989.
La dona en la construcció de catedrals
Sabem que la història no evoluciona de forma continuada sempre en el mateix sentit, sinó que avança i retrocedeix en determinats moments i, en el seu si, la història de les dones està plena de silencis permanents. Silencis que responen no a una qüestió natural, sinó a la imposició cultural interessadament idealitzada que, basant-se en la biologia, la relega a l’àmbit domèstic i equipara el silenci femení al model de virtut i abnegació en el seu paper essencial de mare.. D’aquesta forma, la història de la humanitat s’ha convertit, durant mot temps, en la història dels homes. Si mirem la història des d’una òptica diferent, de manera més objectiva i ajustant-nos a les dates demostrables i a l’equanimitat, com ja fan bastants historiadors i historiadores, ens n’adonarem de la diferència.
Durant l’ Edat Mitjanaés cert que les dones no podien assistir a les escoles i universitats que es creaven al voltant de les catedrals, però algunes es formaren en abadies femenines o a casa seva perquè eren filles, esposes o germanes dels nobles de l’època o de mestres artesans gremials. Entre tot el personal que treballava en la construcció de catedrals, cada vegada es fa més evident que hi havia una quantitat a tenir en compte de dones escultores, pintores de frescos, retaules o miniatures i cosidores de roba.
Aquestes dones constructores operatives consten en les antigues ordenances i actes municipals, o en els llibres de comptes i pagaments, amb els sous que cobraven per la seva feina en la construcció de catedrals com les de Burgos, Toledo i Lleó a Espanya; Girona, a Catalunya; i en moltes més a tot Europa. A més de ser especialistes, les dones es podien dedicar a la neteja o al transport de materials i subministres, oficis que no requerien especialització i llavors se les designava només com a “dona”, sense nom, tot i que en ambdós casos, abans com ara, el sou que rebien era inferior al de l‘home.
Entre totes elles, cal esmentar Sabina von Steinbach, també coneguda pel seu nom en francès, Sabine de Pierrefonds i filla d’Erwin von Steinbach, mestre constructor de la catedral d’Estrasburg on va esculpir força de les escultures del pòrtic, una de les quals és una figura femenina amb les eines pròpies de l’ofici d’escultora i que molts volen considerar com el seu autoretrat. Més tard, també va treballar a Notre-Dame de París.
Tot i així, el rebuig a la participació de la dona en l’àmbit social va anar creixent de mica en mica, des de finals del segle XIII, i ja en el Renaixement, les dones tenien prohibit ingressar en els gremis en els quals abans havien estat.